Podríem dir que la vida en parella, es com caminar descalç per un camí.
Un camí, sinuós, amb pujades i baixades, amb troços d’ombra, amb sol, a vegades de nit i a vegades de dia. No es un camí fàcil.
Caminant per aquest camí descalços anem clavant-nos les seves pedretes, al principi no molesta, fins i tot fan pessigolles. Però arriba un moment que de tant trepitjar les pedretes una i un altre vegada, fan mal. L’única manera de superar el dolor de les pedretes es seguir caminant, les durícies faran que les pedretes deixin de molestar.
Tot i així, de ben segur que quan estem acostumats a trepitjar les pedretes i ja no sentim dolor, ensopeguem amb un roc, i aquest roc pot trencar alguna ungla dels dits del peu, fins i tot més d’una, i això fa mal, i pot fer mal durant molt de temps, però es cura si volem i seguim caminant.
A vegades hem de carregar amb càntirs, mentre dura el nostre passeig, i fa que la nostra relació amb el camí sigui més difícil, per que hem de vigilar que els càntirs no vessin aigua o es trenquin, i no podem prestar tota l’atenció que voldríem al camí.
Pot ser que alguna vegada arribem a alguna cruïlla i tinguem la temptació de canviar de camí, pensant que serà millor, potser o sigui, però no estarà exempt de pedretes i rocs, i tindrem que fer noves durícies i ensopegar amb rocs, i trencar ungles.
Cal confiar en el camí que em triat, encara que hi ha camins que acaben en penya-segat, però cal tenir en compte que a la vora del penyasegat sempre hi ha un corriol que es redigirà, només cal voler veure’l, i tenir ganes de caminar un temps per la vora del penya-segat
Qui no camina no va enlloc, tard o d’hora es troba el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada