Sant Jordi

Avui fa onze anys, que vas començar a fer les maletes, avui 23 d’abril fa onze anys que van tenir la nostre última conversa. Avui fa 11 Sant Jordis que un dels meus referents més ferms va començar a esvair-se físicament. Avui fa onze anys que va començar a marcir-se la teva vida. Avui fa onze anys que vaig començar a fer-te sentir més fort el molt que t’estimo. Avui fa onze anys que vaig sentir per primer cop el que es trobar a faltar a una persona.  Onze anys que sembla que va ser ahir, onze anys que ni un sol dia he deixar de pensar en tu. Onze anys que cada dia tinc una pregunta que fer-te. Onze anys que van aturar un rellotge massa aviat.

Ara em toca fer el paper  que vas fer tu amb mi. Ara tinc la bonica missió de transmetre allò que tu em vas ensenyar, dintre meu hi ha la llavor que tu em vas deixar i que puc començar a sembrar en ells. Gràcies i mil gràcies, per enriquir-me, omplir-me de la teva saviesa. He aprés tot el que em vas ensenyar i allò que no vas fer. Llàstima que no tinguéssim més dies per compartir…

Maleït dia de Sant Jordi.

Una pedra a la Sabata

Podríem dir que la vida en parella, es com caminar descalç per un camí.

Un camí, sinuós, amb pujades i baixades, amb troços d’ombra, amb sol, a vegades de nit i a vegades de dia. No es un camí fàcil.

Caminant per aquest camí descalços anem clavant-nos les seves pedretes, al principi no molesta, fins i tot fan pessigolles. Però arriba un moment que de tant trepitjar les pedretes una i un altre vegada, fan mal. L’única manera de superar el dolor de les pedretes es seguir caminant, les durícies faran que les pedretes deixin de molestar.

Tot i així, de ben segur que quan estem acostumats a trepitjar les pedretes i ja no sentim dolor, ensopeguem amb un roc, i aquest roc pot trencar alguna ungla dels dits del peu, fins i tot més d’una, i això fa mal, i pot fer mal durant molt de temps, però es cura si volem i seguim caminant.

 

A vegades hem de carregar amb càntirs, mentre dura el nostre passeig, i fa que la nostra relació amb el camí sigui més difícil, per que hem de vigilar que els càntirs no vessin aigua o es trenquin, i no podem prestar tota l’atenció que voldríem al camí.

Pot ser que alguna vegada arribem a alguna cruïlla i tinguem la temptació de canviar de camí, pensant que serà millor, potser o sigui, però no estarà exempt de pedretes i rocs, i tindrem que fer noves durícies i ensopegar amb rocs, i trencar ungles.

Cal confiar en el camí que em triat, encara que hi ha camins que acaben en penya-segat, però cal tenir en compte que a la vora del penyasegat sempre hi ha un corriol que es redigirà, només cal voler veure’l, i tenir ganes de caminar un temps per la vora del penya-segat

Qui no camina no va enlloc, tard o d’hora es troba el camí.

La Creació

Et miro, i em sembla increïble. T’apropes a mi, i tinc una necessitat malaltissa d’abraçar-te.

Em parles i s’emmudeix el món, rius i m’alegres el cor. Penso molts cops al dia amb tú, i jo t’espio, et vigilo sense que te’n adonis.

Somio en sentir la dolçor dels teus llavis a les meves galtes, olorar-te el cabell, que ens agafem de la mà i passegem.

M’il·lusiona explicar-te coses algunes reals i d’altres fruit de la meva imaginació, confies cegament en mi i jo no vull defraudar-te.

Estic orgullós de tu, de nosaltres, del que ets i com ets i el que pots arribar a ser.

Tu omples els buits que hi ha al meu cor, ets la meva medicina.

Tingues sort a la vida, que les decepcions no t’apaguin, que et facin més forta, només així arribaràs allà on tu vulguis, i tingues en compte que et seguiré de ben a prop per si mai necessites una mà puguis trobar la meva.

T’estimo.