El Penja-Claus

Anomeno així, a aquell element que hi ha a moltes cases, que serveix per deixar les claus, penjades de un clauet. Recordo aquell que hi havia a casa dels pares, era una clau de fusta fosca, on a l’extrem hi havia quatre o cinc clauets. On hi penjavem les claus.

Aquí bé la meva reflexió:

Aquest complement tant útil com oblidat, mai falla. Qustodia les claus perfectament, sempre son allà, es un element molt pràctic, passa desapercebut i això que el necessitem varies vegades al dia. Es precissament per això que el tenim oblidat, no li traiem la pols, ni l’envernissem si es de fusta i ni li donem lluentor si es metàl·lic, es el gran oblidat de casa. Conec casos extrems en que ni tant sols se li repara algun clauet que se li hagi pogut desclavar. Una verdadera llàstima. Un element tant simple i tant útil sigui ignorat d’aquesta manera tant cruel.

Millor cuideu elpenja-claus adequadament, que el dia que es trenqui, no sabràs on deixar-les i les perdràs.

LA GATA i EL GOS

 

La gata: femenina, hàbil, analítica, intel·ligent , observadora, desconfiada capaç de consumir els mínims recursos per arribar a la seva finalitat. un exemple d'astúcia i premeditació.

El gos: D'aspecte fort, tossut, segur de si mateix,  de mentalitat simple, fàcil d'entabanar, a vegades amb males formes i mal educat.

Tots dos viuen a la mateixa casa, de fet comparteixen amos. Son capaços de dormir plegats donant-se calorles nits d'hivern, com estar bordant-se i miolant-se hores i hores. Es necessiten l'un a l'altre, tant que a vegades els hi costa d'admetre-ho. Ell es creu capaç de destrossar-la amb una sola mossegada i ella es creu capaç d'esguerrar-li la vida d'una passada de les seves urpes, però tots dos s'estimen massa per fer-se mal. Els amos de la casa no ho suportarien i ells s'estimen als seus amos. Aquesta convivència a vegades pot ser tant dolça que sembla increïble, entre tots dos formen un magnífic equip, però com a tot bon equip sempre hi ha punts febles, que només ells dos coneixen. Tant la gata com el gos, saben que els punts dèbils han d'enfortir-se i només ells ho poden fer, de ben segur que els seus amos n'estarien orgullosos.

La gata i el gos, estan condemnats a entendre's, es necessiten l'un a l'altre, per donar-se calor a al hivern i per bordar-se i miolar-se a l'estiu.

 

Vet aquí una gata, vet aquí un gos i aquest conte no es fon.

Sant Jordi

Avui fa onze anys, que vas començar a fer les maletes, avui 23 d’abril fa onze anys que van tenir la nostre última conversa. Avui fa 11 Sant Jordis que un dels meus referents més ferms va començar a esvair-se físicament. Avui fa onze anys que va començar a marcir-se la teva vida. Avui fa onze anys que vaig començar a fer-te sentir més fort el molt que t’estimo. Avui fa onze anys que vaig sentir per primer cop el que es trobar a faltar a una persona.  Onze anys que sembla que va ser ahir, onze anys que ni un sol dia he deixar de pensar en tu. Onze anys que cada dia tinc una pregunta que fer-te. Onze anys que van aturar un rellotge massa aviat.

Ara em toca fer el paper  que vas fer tu amb mi. Ara tinc la bonica missió de transmetre allò que tu em vas ensenyar, dintre meu hi ha la llavor que tu em vas deixar i que puc començar a sembrar en ells. Gràcies i mil gràcies, per enriquir-me, omplir-me de la teva saviesa. He aprés tot el que em vas ensenyar i allò que no vas fer. Llàstima que no tinguéssim més dies per compartir…

Maleït dia de Sant Jordi.

Una pedra a la Sabata

Podríem dir que la vida en parella, es com caminar descalç per un camí.

Un camí, sinuós, amb pujades i baixades, amb troços d’ombra, amb sol, a vegades de nit i a vegades de dia. No es un camí fàcil.

Caminant per aquest camí descalços anem clavant-nos les seves pedretes, al principi no molesta, fins i tot fan pessigolles. Però arriba un moment que de tant trepitjar les pedretes una i un altre vegada, fan mal. L’única manera de superar el dolor de les pedretes es seguir caminant, les durícies faran que les pedretes deixin de molestar.

Tot i així, de ben segur que quan estem acostumats a trepitjar les pedretes i ja no sentim dolor, ensopeguem amb un roc, i aquest roc pot trencar alguna ungla dels dits del peu, fins i tot més d’una, i això fa mal, i pot fer mal durant molt de temps, però es cura si volem i seguim caminant.

 

A vegades hem de carregar amb càntirs, mentre dura el nostre passeig, i fa que la nostra relació amb el camí sigui més difícil, per que hem de vigilar que els càntirs no vessin aigua o es trenquin, i no podem prestar tota l’atenció que voldríem al camí.

Pot ser que alguna vegada arribem a alguna cruïlla i tinguem la temptació de canviar de camí, pensant que serà millor, potser o sigui, però no estarà exempt de pedretes i rocs, i tindrem que fer noves durícies i ensopegar amb rocs, i trencar ungles.

Cal confiar en el camí que em triat, encara que hi ha camins que acaben en penya-segat, però cal tenir en compte que a la vora del penyasegat sempre hi ha un corriol que es redigirà, només cal voler veure’l, i tenir ganes de caminar un temps per la vora del penya-segat

Qui no camina no va enlloc, tard o d’hora es troba el camí.

La Creació

Et miro, i em sembla increïble. T’apropes a mi, i tinc una necessitat malaltissa d’abraçar-te.

Em parles i s’emmudeix el món, rius i m’alegres el cor. Penso molts cops al dia amb tú, i jo t’espio, et vigilo sense que te’n adonis.

Somio en sentir la dolçor dels teus llavis a les meves galtes, olorar-te el cabell, que ens agafem de la mà i passegem.

M’il·lusiona explicar-te coses algunes reals i d’altres fruit de la meva imaginació, confies cegament en mi i jo no vull defraudar-te.

Estic orgullós de tu, de nosaltres, del que ets i com ets i el que pots arribar a ser.

Tu omples els buits que hi ha al meu cor, ets la meva medicina.

Tingues sort a la vida, que les decepcions no t’apaguin, que et facin més forta, només així arribaràs allà on tu vulguis, i tingues en compte que et seguiré de ben a prop per si mai necessites una mà puguis trobar la meva.

T’estimo.

IDIOTA

L’idiota: El defineixo com aquell personatge que ensopega una vegada darrera l’altre amb la mateixa pedra. L’idiota es aquell que no apren la lliçó. L’idiota es aquell que tot i sabent el prejudicis que li pot portar un repte i l’alt percetatge de fracàs, el porta a terme. L’idiota es capaç d’arrossegar als altres a la desgràcia, el que fà que el seu entorn sigui idiota. Esperem que no hi hagi cap idiota que per culpa de la seva imprudència i la seva personalitat curta de mires, ens perjudiqui. Jo personalment procuraré allunyarme d’algun idiota que pot haver al meu entorn…

 

El personatge que només fà que acumular multes i accidents de trànsit, es un idiota. Que no aprens la lliço? La societat ha establert uns sistemes de control per que la gent se n’adoni que està fent l’idiota. Però l’idiota segueix exercint com amb membre de ple dret en el grup d’idiotes. Fins que no segui una vida, no es sentirà idiota i s’adonarà de la raó que té la societat que l’envolta. Esperem que la vida que segui no sigui la d'algú altre.

Adeu idiota.

LA MOSSEGADA DE LA POMA RES A VEURE AMB LA POMA MOSSEGADA

 RES A VEURE AMB LA POMA MOSSEGADA

Tot va començar quan el noi anomenat Jeremies, desprès de un dia esgotador de feina va decidir fer-se un homenatge. Així que sortint de la feina va dirigir-se cap a una d’aquestes hamburgueseries escombraria, que el consumisme i la irracionalitat ha posat al nostre abast.

Fent cua va adonar-se que al mateix local hi havia el seu cap endrapant-se un d’aquells megamenus, fent-li un senyal discret el convidava a seure a la mateixa taula,- buf quin rotllo vinc aquí per evadir-me de la meva 1/3 part de la vida diària i em trobo a aquest prepotent aquí!!! Va pensar en Jeremies.

Desprès de les salutacions de rigor, en Jeremies va començar a menjar, quan tot d’una va sonar-li el mòbil,l algú el trucava. En Jeremies va treure el seu Smatphone de la butxaca i va atendre la trucada. Va ser quan el seu cap, Màximus li va demanar el Smatphone per fer-hi una ullada. Ostres!!! Que xulo, i va bé? Va preguntar-li.

En Jeremies orgullós li va dir que n’estava molt content. En Màximus va replicar-li, doncs jo en vull un!!! La poma l’acabava de mossegar.

Durant les dues següents setmanes en Màximus va fer els impossibles per aconseguir un Smartphone millor que el del seu subordinat, evidentment una persona del seu estatus no podia tenir-ne un igual que el seu subordinat. En Màximus va fer-se portar un exemplar de l’estranger. En Màximus ja era feliç, ja tenia el seu exclusiu Smartphone.

En Màximus es va convertir en un adepte al Smatphone, va arribar a comprar-se un altre d’iguals característiques i quan va sortir el nou model, va voler ser uns dels primers en tenir-lo i com que era en Màximus ho va aconseguir. El verí de la poma li havia atrapat tot el cos, li corria per les arteries i les venes com si res.

En Màximus esperava a la mínima oportunitat per aconseguir més gadgets relacionats amb el seu Smartphone i com que era en Màximus ho aconseguia.

Fins i tot va arribar a comprar-se el Tablet-Pc amb pantalla tàctil, que era una replica del seu Smartphone. Era el tiu més feliç del món, suposo que evadia les seves frustracions sabent-se posseïdor de bens tant cobdiciats per altres, i en Màximus encara en volia més i mes, i ara l’ordinador, i el disc multimèdia i el Mp3 i segur que més endavant cauria en el portàtil. En Màximus anava omplint el cistell de pomes, desconeixent el verí que corria pel seu cos, però ell era un home feliç, creient-se important amb les seves adquicions....  El que pot arribar a fer la mossegada d’una poma.

Presentació.

Hola, benvingut/a al meu bloc.

En aquest espai, vull transmetre els pensament i/o les reflexions que a vegades em passen pel cap. A vegades son reflexions profundes, a vegades son recreacions de situacions amb final inverossimil. Be en definitiva vull compartir el que no sé, no puc o no m'atreveixo a explicar amb paraules. D'aquesta manera si no t'agrada el que dic, n'hi haurà prou amb que tanquis el bloc i deixis de llegir.

Espero que t'ho passis be.

Pd. Me animat a fer el bloc, després de llegir el bloc d'en Joan Caturla, un crack.