10 Anys, que vaig
començar entrar per una porta que la sort em va deixar oberta, darrera aquesta
porta hi havia un any de patiment, esforç, sacrifici i enfortiment mental, que
només pot entendre qui ho pateix. Recordo aquelles sesions de fisioteràpia en
les que em retorçava a la camilla, cada dia acabava amb llàgrimes de dolor,
fins i tot algún dia amb contractures a l'esquena. Gràcies David pel esforç, la
professionalitat i l'empeny que vas posar. Sense la teva feina de ben segur que
el resultat no hagués estat el mateix.
Gràcies Dr. Cèsar Abellán
Gràcies Dr.
Antoni Dalmau
Gràcies
Dra. Magda Balsells (molt més
que una doctora), Gemma i Isa.
En tot moment
vaig sentir-me recolzat peraquestes persones, vau fer una bona feina, gràcies a
la qual em vau donar oportunitat que jo avui porti una vida quasi normal.
Tot va començar
un dilluns 21 d'Octubre de 2002, 2/4 de sis, hora de plegar de la feina. Com
cada dia vaig agafar la moto per anar cap a casa. Però a la porta de sortida
m'esperava un esdeveniment que va canviar per sempre la meva vida. Em va
embestir un Ford Fiesta , mentre jo creuava el carril per anar a casa. Ni tant
sol el vaig veure, només quan vaig sentir la frenada i m'enbestia alçant-me cap
als aires...
El seu paraxocs
va golpejar el meu peu esquerre, resultat: trencament de Tibia, Peroné,
Fractura-luxació del tars i secció de la arteria femural. Un desatre.
Gràcies a la
Infermera anònima que es va parar a tallar-me l'hemorràgia, per que coses de la
estúpida burocràcia, la ambulància que va venir no em podia portar a
l'Hospital, havia de ser un altre. L'espera es va fer interminable. Fins quevan
poder evacuar-me a l'Asepeyo. Un cop allà va ser tot molt ràpid, proves, trucar
a la familia per donar es susto ( vaig dir en primera instància que tenia un
esguinç i si em podien venir a buscar, perdó Àlex per la mentida), més tard
vaig haver de confessar que m'anaven a operar. Quiròfan i desprès de cinc hores
i de estar a la zona de recuperació post-operatòria, m'estaven esperant tots
aquells que realment els hi importava i ells a mi. Gràcies. Per que sense
voslatres que ereu allà, no sé com hagués anat tot.
Cinc dies més
tard vaig tornar a passar a pel quiròfan, moment dur.
A partir d'aquí
va començar el meu petit viacrucis, rehabilitació i patiment i molta voluntat i
dosis de voler estar bé. Son moments que a la persona que els viu, el fan molt
fort tot i que es paeix molt, no sabia si podria tornar a caminar, s'havien
plantejat amputar-me el peu...
Només la lluita i
el sacrifici m'han dut fins on soc ara, cosa que ni jo pensava en aquell
escenari. Fins i tot algún Dr. Que no he nombrat em va recomanar comprar-me un
bastó i caminar aixarrancat, i una merda Dr. Conesa, la meva voluntat era mes
forta que tot això.
Gràcies mama, per
el sobre-esforç i sacrifici que et va soposasr venir cada dia desde casa teva a
la meva i despres marxar, per venir a cuidar-me i a portar-me allò que només
pot portar una mare.
Gràcies i perdó,
Rosa. Vas patir de molt aprop el meu patiment i malhumor, fins i tot em sento
responsable de un dels teus episodis mes foscos de la teva història personal.
Ho sento.
Però gràcies a
aquest conjunt de circunstàncies, han forjat un caràcter amb un gran esperit de
superació i sacrifici.
Val
la Pena lluitar per allò que un vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada