El violinista maldestre

En Johngi era un músic al que li agradava tocar el violí.

Coneixia totes les notes, estava ben format musicalment, era capaç d’interpretar tot allò que li demanava el director.

Agafava el violí, l’arquet i començava a fer anar els dits de forma poc curosa, però efectiva, les notes sonaven.

Cada cop el director li exigia més, i ell anava tensant les cordes del violí, anava afinant-les. Agafava l’afinador i anava ajustant.

Quan tocava davant el director, enganyant-se a si mateix, tocava les cançons més senzilles que ell havia creat, les de major dificultat no tenia el valor de fer-les sonar davant el director, senpre trobava una excusa.

Davant de la seva inseguretat Johngi, anava tensant les cordes del violí, conscient o

no de que un dia les cordes es podrien trencar. També actuava sobre els pels de l’arquet.

Tensava i tensava, pensant que era la solució per que d’aquell violí sortís una melodia que agradés al director. Fins i tot va haver un dia que observant l’arquet va veure que tenia uns quants pèls fets malbé, va pensar que la culpa era de una de les cordes del violí. Va decidir treure una corda del violí, i a la corda del costat li va donar una volta mes per tensar-la, de pas també li va donar mitja volta de tensió a l’arquet.

Va començar a tocar amb més força i satisfet de la seva decisió, fins que en un moment donat la corda es va trencar...

Com podia ser? Ell era bon músic, s’havia quedat sense dues cordes i l’arquet estava en mal estat. Desitjava que el director no es dónes comte que havia tret una corda, trencat un altre i fet malbé l’arquet que feia sonar les cordes.

Pobre desgraciat.

Amic Johngi, als pèls de l’arquet se li posa una resina que fa que fregui amb suavitat les cordes del violí, així s’obtenen les notes desitjades i música agradable. Que de ben segur li agraden al director.

Johngi, a l’instrument se’l cuida, se li posa resina, es neteja. I si, també s’han de tensar les cordes, perquè amb el temps sense voler s’afluixen, però s’ha de fer amb estima i amor. Si no el violí sonarà, però mai ho farà bé i tingues en comte que el director se’n a dona.

El director acabarà triant al músic que estimi l’instrument, no al que el faci sonar aparentment be.

EL DIA EN QUE LES PAPALLONES NO VAN VOLAR

Aquell dia especial tant de primavera, no era més que una metàfora del que anava a succeir.

Pluja i Fred…

Hauria d'haver estat un dia de primavera, un fantàstic, un preludi de coses bones, l'inici de un camí vertiginós i apassionant, però les coses van anar així...

Ara i una mica massa tard, i sense por de fer massa mal puc dir que des de el minut zero, no vaig creure massa en aquesta primavera.  Em costava creure que tires endavant, però el dia que em vas dir que anàveu a donar el pas, la teva cara tenia una llum especial, que mai abans havia vist... anàvem caminant cap al circ (quina ironia, recordes?. Llavors vaig creure en vosaltres, i pensava que m'equivocava, que només eren figuracions i interpretacions meves. Però mai ho vaig veure clar.
El meu gran error, t'ho hauria d'haver dit? només era la meva opinió, se que moltes altres vegades important per tu. Però el tema era delicat. Vaig pensar que poder m'equivocava, que no llegia bé. No tenia tota la informació i que les meves sospites no estaven bastant fonamentades.

Ara, et demano disculpes. Saps que no acostumo a callar, però en aquesta ocasió vaig fer-ho. Tenia por a fer-te mal. Ara i massa tard reconec que em vaig equivocar, si almenys haguéssim parlat, vaig faltar a la nostra sinceritat.

Només espero, que et vagi tot molt bé, no tinguis pressa, però no deixis de perseguir els teus objectius, com em parlat moltes vegades, l'important es córrer darrera la felicitat de un mateix.

Saps que admiro la teva valentia, no es fàcil. Saps prendre decisions, molta altre gent no te valor a fer cap pas.

Gràcies per compartir els grans moments, les nostres xerrades virtuals, em permeten buscar dins meu coses positives per intentar aportar-te positivitat i indirectament m'ajuden ami també.

Gràcies per saber escoltar.

Saps que sempre tindràs la meva mà estesa, tant per quan la necessitis, o quan la necessiti jo.
Per darrer cop... perdona els meus silencis, només van voler ser prudència.

                                                                                                                          

 You'll never walk alone.

A MIG CAMÍ... O NO

Arriba un moment a la vida que tens la sensació d’haver recorregut mig camí, però només es en teoria, per que a la pràctica, segurament et trobes a mes de la meitat de la teva data de caducitat, i el més fotut es que no saps quan es l’arribada a meta, ni si serà com a un heroi o un campió, o serà una arribada de un perdedor amb les cames destrossades de recorrer el camí de la vida. Si ho penses fredament t’entra el pànic…

Encara no he fet res a la meva vida, tinc tants projectes, tantes inquietuts i no tinc temps de portar-ho a terme ara, i el rellotge no para de correr, potser no hi seré a temps, i quan em queda? No ho sé. Sé que es tard, a qualsevol cantonada m’espera el llop… sempre ens espera, però no sabem on. Com hem va dir Cristine, La vida comença als 40, doncs ja sóc aquí!!!

Per tant val dir, encara que soni una mica utòpic o una mica repetitiu: Carpe Diem, viu el moment, tot i que et moris no sabràs del que no et va donar temps a fer, fes-ho ara i així estaràs a gust amb tu mateix, el dia que marxis, tot s’esborra. Només quedarà la pols del camí, el que si decideixes es el persistent que tu vols que sigui i a qui embruta.

Valor
	Homes	Dones
Catalunya	78,66	84,56
Espanya	78,20	84,50
Zona euro	77,80	83,50
Unió Europea	76,40	82,40
Unitats: Nombre d'anys.
Font: Departament de Salut i Eurostat. Àmbits geogràfics: zona euro (17). Unió Europea (27).

http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=8717

Avui obro un capítol un nou capítol i desitjo que sigui el mes llarg possible, a més desitjo que sigui una continuïtat de l’anterior.

Avui fa 10 anys, 10 anys que vaig començar a aprendre a caminar diferent per la vida.

10 Anys, que vaig començar entrar per una porta que la sort em va deixar oberta, darrera aquesta porta hi havia un any de patiment, esforç, sacrifici i enfortiment mental, que només pot entendre qui ho pateix. Recordo aquelles sesions de fisioteràpia en les que em retorçava a la camilla, cada dia acabava amb llàgrimes de dolor, fins i tot algún dia amb contractures a l'esquena. Gràcies David pel esforç, la professionalitat i l'empeny que vas posar. Sense la teva feina de ben segur que el resultat no hagués estat el mateix.

 

Gràcies  Dr. Cèsar Abellán

Gràcies Dr. Antoni Dalmau

Gràcies Dra. Magda Balsells (molt més que una doctora), Gemma i Isa.

En tot moment vaig sentir-me recolzat peraquestes persones, vau fer una bona feina, gràcies a la qual em vau donar oportunitat que jo avui porti una vida quasi normal.

Tot va començar un dilluns 21 d'Octubre de 2002, 2/4 de sis, hora de plegar de la feina. Com cada dia vaig agafar la moto per anar cap a casa. Però a la porta de sortida m'esperava un esdeveniment que va canviar per sempre la meva vida. Em va embestir un Ford Fiesta , mentre jo creuava el carril per anar a casa. Ni tant sol el vaig veure, només quan vaig sentir la frenada i m'enbestia alçant-me cap als aires...

El seu paraxocs va golpejar el meu peu esquerre, resultat: trencament de Tibia, Peroné, Fractura-luxació del tars i secció de la arteria femural. Un desatre.

Gràcies a la Infermera anònima que es va parar a tallar-me l'hemorràgia, per que coses de la estúpida burocràcia, la ambulància que va venir no em podia portar a l'Hospital, havia de ser un altre. L'espera es va fer interminable. Fins quevan poder evacuar-me a l'Asepeyo. Un cop allà va ser tot molt ràpid, proves, trucar a la familia per donar es susto ( vaig dir en primera instància que tenia un esguinç i si em podien venir a buscar, perdó Àlex per la mentida), més tard vaig haver de confessar que m'anaven a operar. Quiròfan i desprès de cinc hores i de estar a la zona de recuperació post-operatòria, m'estaven esperant tots aquells que realment els hi importava i ells a mi. Gràcies. Per que sense voslatres que ereu allà, no sé com hagués anat tot.

Cinc dies més tard vaig tornar a passar a pel quiròfan, moment dur.

A partir d'aquí va començar el meu petit viacrucis, rehabilitació i patiment i molta voluntat i dosis de voler estar bé. Son moments que a la persona que els viu, el fan molt fort tot i que es paeix molt, no sabia si podria tornar a caminar, s'havien plantejat amputar-me el peu...

Només la lluita i el sacrifici m'han dut fins on soc ara, cosa que ni jo pensava en aquell escenari. Fins i tot algún Dr. Que no he nombrat em va recomanar comprar-me un bastó i caminar aixarrancat, i una merda Dr. Conesa, la meva voluntat era mes forta que tot això.

Gràcies mama, per el sobre-esforç i sacrifici que et va soposasr venir cada dia desde casa teva a la meva i despres marxar, per venir a cuidar-me i a portar-me allò que només pot portar una mare.

Gràcies i perdó, Rosa. Vas patir de molt aprop el meu patiment i malhumor, fins i tot em sento responsable de un dels teus episodis mes foscos de la teva història personal. Ho sento.

Però gràcies a aquest conjunt de circunstàncies, han forjat un caràcter amb un gran esperit de superació i sacrifici.

                                                                            

                                               

                                                                                           Val la Pena lluitar per allò que un vol.

EL NAN MORTADELO

Hi havia una vegada en un país no massa llunyà on hi vivia un ésser minúscul i solitari. Era un esser extrany de caràcter reservat i més presumit que Sant Narcís. Aquest nan per tal de lluitar contra tota mena de complexos, es disfressava amb la facilitat que ho fa el personatge Mortadelo del fabulós vinyetista Francesc Ibañez. Era capaç de canviar de vida com Mortadelo de disfressa. I que pretenia? Doncs jo us ho diré: per tal de minimitzar els seus complexes volia ser el millor en la vida que s'inventava, i sabeu que? que no arribava a ser el millor, no, només es creaba un gegant de paper (molt ben elaborat i documentat, això si) que li permitia creure que era el millor, i s'ho repetia una vegada i altre vegada per autoconvencés. Però com a tot gegant de paper, quan arrivaba una mica de pluja o humitat, se li veia el llautó. Llavors es quan començava a crar una nova disfressa per tal d'inventar-se un nouu personatge que li permetria ofegar les seves mancances. I poder sempre presumir que ell havia estat el millor.

Ja us ho dic jo, una llegenda de fang. Pur egocentrisme i narcisisme.